Desde les muntanyes més properes a les més llunyanes, aquella emoció torna a ser-hi...
La il.lusió dels preparatius, les papallones a la panxa, el no dormir, el ritual (encara que anàrquic) de preparar la motxilla, la última mirada a méteofrance...
El meu desig té cos de muntanyes. I desitjo quasi més que anar, tornar perquè tinc a qui explicar-li...
(Canal Ordiguer, la meva primera vegada)
2 comentaris:
La canal de l'Ordiguer em porta molts bons records. Va ser la meva primera canal i encara recordo l'eufòria un cop a dalt, ens sentíem uns vertaders "alpinistes". M'agrada la foto, trobo que els núvols sempre milloren les fotografies de muntanya i aquests són especialment bells.
lluís
Sí, l'Ordiguer va ser brutal també per mi, la meva primera canal i la descoberta d'una cosa molt especial. Els núvols van voler adornar-me el dia...
Me n'alegro que per tu també sigui un lloc per recordar.
:)
Publica un comentari a l'entrada